Santa Maria de Vilabertran. La preservació del conjunt monumental

La Fundació Albert Tomàs i Bassols és l’editora  del llibre “Santa Maria de Vilabertran. La preservació del Conjunt Monumental” , el qual ha estat escrit  per Josep Mª Gironella i Granés. És un treball sobre la història de la conservació del monestir vilabertranenc, que reflexiona sobre el seu passat i el seu futur.

L’obra es va presentar el divendres 9 de juny de 2017, a les 7 de la tarda, a l’església de Vilabertran, a càrrec d’Eduard Puig Vayreda, que va formar part d’alguns dels diferents Patronats que tingueren cura del monument, de l’autor Josep Mª Gironella i d’Anna Maria Puig, en representació de la Fundació. Va tancar l’acte l’alcalde de Vilabertran, Martí Armadà.

A l’edició de l’obra hi han col·laborat les institucions: Diputació de Girona i Ajuntament de Vilabertran, i els particulars, “Jomar”, “Associació Amics del Castell de Quermançó”, Brugat Electrotècnics, Anna Falgueras Agramunt, Robert Figueras Gimbernat, i Modest Genís Sais.

L’OBRA

Amb aquesta publicació es fa realitat el vell projecte de l’Albert Tomàs i Bassols de posar en valor l’esforç fet pels diferents patronats que treballaren per la conservació del Conjunt Monumental de Vilabertran, treball al qual el propi Albert Tomàs no en va pas ser aliè. En Josep Mª Gironella ha recollit la feina feta (i la “desfeta”) des dels temps de la Desamortització fins avui , per un col·lectiu de persones moltes de les quals romandrien a l’anonimat, o lluny de la història “oficial”.

Implícitament, l’obra també planteja el futur del Conjunt monumental de Vilabertran:  ”¿Com pot ser que entrats al segle XXI, hi hagi tan a prop de Figueres – nucli de comunicacions i amb un potencial museístic i cultural indiscutible – un monument tan ric i important sense utilitzar, ni amb cap pla de futur definit?”

Al bell mig de la plana empordanesa, i a molts pocs quilòmetres de Figueres, el conjunt monumental de Santa Maria de Vilabertran te un emplaçament gairebé immillorable des del punt de vista de les comunicacions. A més, el monument és notable i representatiu dels períodes romànic i, en part, gòtic a casa nostra; un petit reflex de la societat empordanesa dels darrers segles medieval.

Malgrat això, és patent que no s’acaba de trobar un ús prou satisfactori i coherent al recinte de l’antiga canònica. Pot ser, en part, pel poquíssim interès que ha despertat, en general, el patrimoni en la societat empordanesa i catalana. Pot ser també que l’estat en què es troba avui una part important del conjunt monumental de Vilabertran es degui al gran nombre –afortunadament– de monuments propers a protegir. Hi ha contrastos evidents: Mentre Sant Pere de Rodes és un monument relativament consolidat i visita, Santa Maria de Vilabertran no acaba d’arrancar ni de trobar una identitat pròpia.

El conjunt va ser declarat “Monumento Histórico-artístico” el novembre de l’any 1930, i va passar a titularitat pública –a banda d’episcopal, pel que fa a l’església– a finals del mateix segle. Gairebé cent anys després de la primera intervenció restauradora el Palau de l’Abat, un dels immobles més importants de Vilabertran i un exemple excepcional de l’arquitectura gòtica a les terres catalanes, presenta encara un estat deplorable.

Caldria plantejar si tots plegats som prou conscients del que representa i podria representar i, a més, aportar l’antiga canònica vilabertranenca per a l’Empordà, i del que com a societat hem fet i fem per a la seva conservació i millora.

És per aquests motius, i considerant també l’interès personal del President de la Fundació, el qual ha format part activa de la preservació del monument des de la societat civil, a nivell individual i formant part del Patronat, que la Fundació ha promogut aquest treball el qual Josep Mª Gironella ha confegit amb el següent

 ÍNDEX

 PRÒLEG

L’ha realitzat l’eminent historiador Antoni Pladevall Font, membre de l’Institut d’Estudis Catalans i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, i director de la magna obra Catalunya Romànica, editada en XXVII volums per l’Enciclopèdia Catalana.  Antoni Pladevall va formar part del Patronat de Santa Maria de Vilabertran, en l’època que va ser Director General del Patrimoni de la Generalitat.

INTRODUCCIÓ

Centra l’interès per la conservació de la canònica de Santa Maria de Vilabertran des de la desamortització de 1836 fins que la Generalitat de Catalunya n’assumeix la gestió (1983), recordant les persones i entitats implicades en la preservació del patrimoni, que prenen la iniciativa i supleixen, completen o esperonen l’acció de les institucions. Contextualitza aquestes iniciatives particulars, de la societat civil (entitats i organitzacions no pertanyents a l’administració pública) al llarg del temps.

CAPÍTOLS

1. L’estudi de la canònica al llarg dels anys

Un primer capítol que introdueix el lector en el coneixement de la col·legiata de Santa Maria de Vilabertran a partir dels diversos treballs històrics –publicats i inèdits– que s’han succeït al llarg dels anys. Es tracta de resseguir breument la història de Santa Maria des dels seus orígens fins a la desamortització, destacant els diversos autors i les seves inquietuds respecte el conjunt i la comunitat religiosa. No podem obviar que, més o menys directament, d’una manera o d’una altra, la major part d’aquests estudis han contribuït decisivament a sensibilitzar la societat empordanesa i catalana del valor ara inqüestionable del monument –sens dubte, també a les persones que més s’han implicat en la seva conservació al llarg de les darreres dècades. Així doncs, són tan importants les dades com els erudits i historiadors, marcant i iniciant així la línia a seguir durant tot el treball: posar en valor la feina de la gent que ha lluitat –ben sovint de forma desinteressada– per la preservació del conjunt monumental de Santa Maria de Vilabertran tal i com el coneixem avui.

2. La gestió pública del monument

Capítol dedicat a les actuacions institucionals, que començarà amb la desamortització i l’informe encarregat l’any 1844 per l’alcalde de Vilabertran a l’arquitecte Josep Roca (Relación de los hechos históricos y bellezas arquitectónicas que contiene la iglesia y edificios contiguos de la Colejiata de Vilabertran).

Actuacions de la Diputació a finals de la dècada dels anys vint del segle XX, amb el figuerenc Joan Subias al capdavant, i que acaben amb la declaració del conjunt de Vilabertran com a monument historicoartístic per part de l’Estat el 1930. També actuacions durant la Dictadura, a finals del segle XX i fins avui en dia. 

3. El patronat de Santa maria de Vilabertran

Capítol dedicat a la implicació de la societat civil en la preservació i restauració del monument, i que començarà amb el primer interès cap al monument ja a finals del segle XIX. Tot seguit, ens referirem al Patronat o patronats de Santa Maria de Vilabertran i a les altres entitats implicades en la preservació del conjunt; en especial s’estudiarà el paper del Patronat del 1976, a partir del buidatge del fons dipositat a la seu de la Fundació Albert Tomàs, i algunes entrevistes.

 Complementen el treball dos capítols derivats dels dos anteriors, que per la seva especificitat, i la seva rellevància, es tracten individualment:

       4. L’adquisició del conjunt monumental 

       5. Les obres de restauració  

L’AUTOR: JOSEP MARIA GIRONELLA I GRANÉS

 Nascut a Castelló d’Empúries, (1978), on resideix, és Llicenciat en Història (Universitat de Girona, 2006) i Doctor en Història Medieval (Universitat de Barcelona, 2013)

Llibres publicats

• Els molins i les salines de Castelló d’Empúries al segle XIV. La mòlta de cereals, el batanatge de teixits i l’obtenció de sal en una vila catalana baixmedieval. Barcelona: Fundació Noguera, 2010
• Els molins empordanesos baixmedievals. Propietat, explotació i fiscalitat. Girona: Associació d’Història Rural, 2014.
• Viure en una parròquia catalana baixmedieval. Pedret i Marzà (1285-1348). Ajuntament de Pedret i Marzà, 2015.

 Entre altres treballs, actualment està realitzant l’Estudi documental sobre les parròquies de Santa Creu de Rodes i Sant Esteve de Mata. Segles XIV i XV. Es tracta de la investigació de la història del poblament medieval d’un nucli a l’entorn del monestir de Sant Pere de Rodes (Port de la Selva, Alt Empordà) el qual es du a terme en el marc del Conveni a quatre anys signat entre la l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural i la Fundació Albert Tomàs i Bassols.