Acció Cultural

Vinculat amb la cultura

El mes de desembre de 1979, Establiments Albert va fer la presentació a Figueres de la Vaixella i del Tibar de la sèrie limitada de Salvador Dalí, que va exhibir-se al local del carrer de Peralada. Totes les peces estaven numerades i disposaven d’un certificat notarial d’autenticitat.

Ja hem dit de la participació propagandística d’Establiments Albert, però cal destacar la seva aportació, en aquest sentit, a les Fires i Festes de la Santa Creu. Des del primer temps, ha editat programes propis amb portades atraients i vistoses, però s’han de destacar els dels anys 1975, 1976 i 1977, en què s’imprimiren uns programes de major contingut i amb fotografies a tot color. En aquests programes s’intentà donar a la ciutat unes notes històriques, transcrivint alguns dels seus esdeveniments més anecdòtics. Tots ells foren altament apreciats pels figuerencs, que els acolliren amb notable interès.

PREMI PERIODISTIC

Els «Establiments Albert», tan vinculats per tradició familiar a la població de Vilabertran, van convocar l’any 1974 un premi periodístic per als millors treballs que estudiessin, analitzessin i reflectissin qualsevol aspecte de Vilabertran o algun dels seus monuments. Es va establir un total de 20.000 pessetes en premis.

El jurat estava format per destacats periodistes i historiadors i va atorgar dos premis de 8.000 pessetes als treballs titulats: «Passat, present i futur de Santa Maria de Vilabertran», del qual era autora Montserrat Vayreda, i «Vilabertran: antiquíssima joia romànica», de Dolors Muñoz. Igualment va concedir un accèssit de 4.000 pessetes al treball «Vilabertran, on les ruïnes demanen restauració», de Joan Mª Ferran i Joan Solés.

El dia del lliurament dels premis, en finalitzar el dinar, Albert Tomàs va parlar que calia salvar Vilabertran. El resultat de tot això, així com una conferència que va pronunciar Alexandre Deulofeu, van sensibilitzar la gent i es va reorganitzar el Patronat de Vilabertran que va iniciar una nova fase de realitzacions, que són totes les que s’han portat a terme en els últims anys.

La passió pel conjunt monumental de Vilabertran

Pel seu origen, i pels vincles que hi ha tingut al llarg de la seva vida, un dels objectius principals del fundador-president de la Fundació és poder fer una intervenció al conjunt monumental de Vilabertran.

Albert Tomàs forma part del Patronat de Santa Maria de Vilabertran des de 1974.

Aquell any la seva vinculació amb Vilabertran, el va empènyer a convocar el premi periodístic “Establiments Albert” per a treballs i reportatges que havien de glossar o estudiar aspectes de la població o del seu conjunt monumental. A l’acte de lliurament del premis va aprofitar l’avinentesa per fer una proclama reclamant el salvament i restauració de l’antiga canònica. Els actes –que van incloure una conferència d’Alexandre Deulofeu- aconseguiren un efecte molt positiu. Es va reorganitzar el vell Patronat de Santa Maria de Vilabertran, extingit des de feia anys, que va iniciar un nou període de realitzacions, algunes de notable transcendència.

La preocupació d’Albert Tomàs pel monument vilabertranenc, i de fet la seva curiositat i atracció pel romànic de Vilabertran, i més tard per tot l’art medieval, comença de molt petit. Deuria tenir uns 7 anys que ja seguia al recordat Mn. Josep Pujadas, rector de Vilabertran, un dels fundadors d’aquell famós patronat del qual formaven part personalitats de la comarca com l’escriptor Manuel Brunet, l’arquitecte Pelai Martínez o el pintor Ramon Reig, entre d’altres. Ells van aconseguir restaurar l’església i recuperar i exposar la Vera Creu, peça insigne d’orfebreria gòtica. En adonar-se de l’interès de l’infant Albert, Mn. Pujadas ja li deia que seria el principal continuador de les tasques del patronat. Si el monument ja li agradava, gràcies a aquelles converses se’n va enamorar, i aquest sentiment l’ha acompanyat fins avui.

Des d’aleshores, a Vilabertran, Albert Tomàs ha viscut tots els problemes i totes les restauracions, de vegades fetes amb criteri discutible. Quan Mn. Joan Bosch va substituir a Mn. Pujadas va continuar col•laborant amb el rector. Aleshores tindria entre 10 i 12 anys. A principis dels anys 50, gràcies als seus coneixements tècnics, va decidir fer una instal•lació elèctrica decent a l’església. Per més sorprenent que sembli, encara és l’actual; no ha estat necessari canviar-la.

Si, com ja s’ha comentat, el primer patronat va desaparèixer, gràcies al premi literari de l’any 1974 va ressuscitar. Albert Tomàs en va formar part de manera ben activa. El nou patronat aconseguí fites importants. Es van adquirir les finques desamortitzades de l’entorn del pati de l’abadia (totes menys una, que compraria més tard la Generalitat). El Palau de l’Abat era d’uns membres de l’església protestant, anglicana. També es va aconseguir gràcies a l’expropiació per part del ministeri, que posteriorment el va cedir. Amb una subvenció de cinc milions de pessetes del mateix ministeri s’hi va fer una intervenció urgent, inajornable (un simple apuntalament general), doncs el gran edifici gòtic havia caigut en un estat desastrós.

Durant la transició democràtica, li va tocar ser president del Patronat i es van multiplicar les gestions per posar fre a la degradació d’algunes parts del monument i de tot el seu entorn. Seria llarg d’explicar-ho. Cal destacar que la Diputació de Girona ens va concedir una subvenció de certa importància que va servir per condicionar l’edifici del local de reunions amb els seus serveis i mobiliari.

Amb els traspassos en matèria cultural, a la dècada de 1980 el departament de Cultura de la Generalitat va crear el seu Patronat de Santa Maria de Vilabertran, que és l’actual. La lluita de l’Albert Tomàs (que el 1979 havia estat elegit regidor de l’ajuntament, càrrec que va ocupar fins 1983) sempre en defensa del monument es va tenir en compte, i va ser nomenat patró càrrec que exerceix encara a data d’avui.

Uns anys després va sorgir el que ell anomena “problema de l’hort”. El terreny de l’antic hort del monestir, fora del recinte claustral però a tocar els seus murs vers el sud-est – per diferents motius, un lloc interessantíssim per a l’exploració arqueològica-, no havia entrat en les compravendes abans esmentades. Continuava en mans privades, i això era preocupant perquè a la Generalitat no hi havia manera de trobar cap partida per intentar adquirir-lo. Després de donar-hi moltes voltes, amb l’amistosa complicitat de Mn. Antoni Pladevall, llavors director general de patrimoni cultural, l’Albert Tomàs va avançar els diners i la compra es realitzà al seu nom, tot esperant poder fer el traspàs definitiu a la Generalitat. En aquells moments va semblar que era una bona solució provisional que garantiria la preservació definitiva de l’espai de l’hort dels canonges, davant del perill d’especulacions. Tanmateix, des del nou govern municipal, l’operació –feta amb absoluta voluntat de servei- es va veure amb recels i animadversió; van cometre la barbaritat de considerar-ho terreny edificable (!) i amenaçaven d’embargar-li els béns si no liquidava les elevades taxes i sancions imposades. Per sort tot plegat es va convertir en una simple anècdota desagradable, perquè es produí el final desitjat que justifica tots els esforços: malgrat els pals a les rodes l’hort va passar a la Generalitat i s’integrà al conjunt monumental.

Amb la gestió del monument per part de la Generalitat les persones sensibilitzades de la comarca teníem poques possibilitats de fer sentir la seva veu; el patronat es reuneix amb molt poca assiduïtat. Per intentar ajudar en tots sentits i ser presents en les decisions, també pels anys 1980 un grup d’empordanesos havíem fundat l’associació “Amics de Santa Maria de Vilabertran”. Va ser una experiència frustrada a causa de les dificultats i obstacles incomprensibles que hi va posar, segons totes les evidències, el principal funcionari de Cultura a Girona. L’associació es va reunir durant 2 o 3 anys, però ni tan sols aconseguírem legalitzar-la i es va anar morint de pura inanició.

El nom “Amics de Santa Maria de Vilabertran” deu portar certa malastrugança, perquè l’any 2007 l’associació es va refundar i legalitzar, però la mediatització que hi van introduir alguns l’ha convertit en pràcticament inoperant.

Malgrat la dificultat que genera l’escassa influència que avui tenem els patrons independents, en els darrers temps l’Albert Tomàs ha procurat que les seves opinions sobre el monument fossin escoltades. Quan el Patronat ha estat llargues temporades sense reunir-se ha fet gestions o ha manifestat com ha pogut o li ha semblat oportú. Per exemple, pel juny de 2007 es van publicar una sèrie d’articles a la premsa de Girona i de Figueres (signats conjuntament amb Joan Badia, membre del patronat de Sant Pere de Rodes) amb la finalitat de denunciar aspectes que consideràvem molt negatius o desafortunats de les obres, aleshores en curs, que afectaven els edificis situats a migdia del pati de l’abadia de Vilabertran. La reacció “oficial”, de rebuig de les seves opinions, no es va fer esperar, però al cap d’algun temps la intervenció esmentada s’interrompia. Una part del projecte ha estat modificat i una altra no es realitzarà…

Com és natural, la passió d’Albert Tomàs pel conjunt patrimonial del seu poble, s’ha fet extensiva principalment i de manera intensa envers el romànic de l’Empordà i de Catalunya i després a tot l’art i l’arquitectura medievals. D’altra banda, l’interès i la curiositat pel món de l’arqueologia i de l’art en general han estat sempre presents en el transcurs de la seva vida.

La intenció de promoure i sufragar l’excavació arqueològica d’un espai de l’entorn de l’antiga canònica, va quedar aturada quan l’actual ajuntament va posposar la decisió en destinar el lloc a estacionament de vehicles i a situar-hi uns mòduls escolars provisionals.